El banjo és un tipus de llangardaix comú de cinc o quatre potes, constituït per baba de cèrcol o anell de fusta d'uns 35 cm de diàmetre, cobert per una mena de plàstic o pell tensat, a manera de la tapa de la guitarra, i un mànec. 

​

S'ha desenvolupat per esclaus en els Estats Units, adaptat de diversos instruments africans. El nom banjo pot ser derivat del terme Kimbundu mbanza.

​

Aquest instrument procedeix de l'Africa occidental i va ser introduït en el segle XIX als Estats Units, on els músics negres van explotar sobretot les seves possibilitats rítmiques. Cap a 1890 entra a formar part de la música Dixieland i aviat es converteix en l'instrument musical per excel·lència de la música tradicional estatunidenca.

​

En els seus orígens és obert per la part posterior (banjo openback), afegint en el segle XX un ressonador de fusta a manera de tancament. Es conforma així el banjo bluegrass, amb més ressonància i volum que el seu germà gran. Fins al dia d'avui, tots dos tipus de banjo segueixen convivint i són empleats depenent de l'estil musical.