FAMÍLIA D'INSTRUMENTS
VENT
FAGOT
El fagot és un instrument musical aeròfon que pertany a la família de l'oboè; per tant, un instrument de vent-fusta amb una llengüeta doble a l'embocadura.
Fent la comparança amb la veu humana, si l'oboè és la soprano, el fagot seria el tenor de la família.
El fagot té moltes parts: el tudell, el cèrcol d'unió, la campana, el cos central, el suport del polze, el topall i la secció final.
El seu nom deriva de l'italià fagotto, que significa feix de branques o de llenya. Això és degut a que el fagot va néixer al acoblar dues bombardes baixes. Així, lligades i comunicades pels peus, deurien tenir l'aparença d'un feix de llenya.
Aquest experiment es feu a finals del segle XVI, i al segle XVII ja apareix com a tal.
També s'anomenava dociam, ja que entre els seus avantpassats també trobem les dolçaines greus, a frança basson i a Catalunya baixons.
L'instrument està format per dos tubs paral·lels, tant integrats l'un amb l'altre que gairebé semblen un de sol. Amb una llargada de 1'35 metres és dels instruments més greus de l'àmbit musical.
Produeix el so insuflant l'aire dins de l'instrument a través d'una doble llengüeta de canya muntada en un canonet anomenat tudell. És el mateix sistema que els oboès, però les canyes són més amples i el tudell més llarg i corbat per tal de poder tenir accés amb els llavis.
Donada la seva envergadura l'instrumentista se'l posa inclinat, de manera que el pavelló queda situat per damunt del cap del músic.
