Cançó Popular Catalana
Les cançons populars, segons Oriol Martorell,s'han anat creant anònimament segons les circumstàncies i costums de cada moment. S'han anat transmetent oralment de generació en generació fins que, davant de noves modes i nous tipus de vida i cultura, van començar a oblidar-se i a perdre's.
Malgrat això, a partir de la Renaixença catalana, alguns historiadors, literats i músics van intentar recollir-les, estudiar-les, revaloritzar-les i fer-les conèixer de nou.
​
La música tradicional és un dels aspectes més distintius del tarannà artístic d'un determinat poble o grup ètnic i cultural. Les nostres cançons responen i tradueixen les essències més íntimes de l'esperit musical català i per això en els nostres temps no ens ha estat difícil tornar-les a sentir.
Totes les cultures tenen, en llurs repertoris musicals, una sèrie de cançons que responen a funcions diverses, concretes i específiques; en l'àmbit de la música tradicional, les cançons existeixen per complir determinades funcions, per complementar, millorar, ajudar altres facetes de la vida quotidiana. Queden vinculades a la quotidianeïtat:
- Les cançons de treball, que en alguns llocs s'acompanyen amb moviments i amb sons fets amb les mateixes eines de treball (els pics de cavar o les maces per moldre el mill, per exemple) que d'aquesta manera compassen la feina donant-li un ritme que minva la fatiga i augmenta la productivitat
- o les cançons de bressol, en són bons exemples; exemples que, d'altra banda, avui han perdut bona part de la seva vigència a la nostra societat, per raons diverses.
La cançó tradicional s'ha transmès majoritàriament de forma oral fins al segle xix (o més tard) quan, en moments diferents, les diverses societats van emprendre l'estudi sistematitzat dels seus respectius folklores.
A partir d'aquell moment es fixa en cançoners que contenen notació escrita de les cançons recollides.
Fins aquell moment la transmissió oral havia facilitat una evolució de cada cançó que els permetia de modificar-se fins al límit de manera que és poc possible parlar d'autoria en les cançons tradicionals. O en tot cas, parlar d'autoria única. Per això s'ha tendit a considerar-les d'autor anònim i, per tant, de domini públic, no sotmeses a drets d'autor.