peterwolflge.jpg

ARGUMENT

CONTE En Pere I El LlopPROKÓFIEV
00:00 / 27:44

Un bell matí en Pere obrí la porta de jardí i s’encaminà vers els extensos prats verds. Damunt la branca més alta d’un gran arbre hi havia un petit ocell, amic d’en Pere:

- Tot és tranquil aquí dalt.

Mentrestant un ànec es capbussava feliç dins l’estany qui hi havia enmig del prat.  L’ocell voleià fins a posar-se damunt l’herba i tot aixecant les ales digué a l’ànec:

- Quina mena d’ocell ets tu que no saps volar.?

- I quina mena d’ocell ets tu que no saps nedar? – replicà l’ànec tot capbussant-se dins l’aigua.

Van discutir tot demostrant-se les seves habilitats fins que algun so atragué l’atenció d’en Pere.  Era el gat que s’apropava silenciós cap a l’ocell, mentre se li feia la boca aigua .

- Atenció! - cridà en Pere.

L’ocell d’una revolada es posà segur dalt de l’arbre. Des del mig de l’estany l’ànec indignat, escridassava al gat fent “cuacs-cuacs”. El gat famolenc, vigilava l’ocell que estava dalt de l’arbre. En aquell precís moment aparegué l’avi d’en Pere. Estava molt enfadat perquè el seu nét s’havia endinsat tot sol en el prat.

- L’indret és perillós!  Pot sortir algun llop del bosc i ets massa petit per anar sol.

- Els nens grans com jo no tenim por dels llops i ens agrada córrer pels prats, va dir en Pere.

Però l’avi agafà en Pere pel braç i se l’emportà cap a casa. Tot just en Pere se n’hagué anat, un gran llop gris sortí del bosc. 

Com un llamp, el gat s’enfilà dalt de l’arbre, però l’ànec es precipità desorientat fora de l’estany clacant desesperat.  Malgrat tots els esforços, el llop corria més depressa i s’anava apropant cada vegada més a l’indefens ànec, fins que se l’empassà de cop!

Darrera la porta del jardí, en Pere observava tot el que passava. Corregué cap a la casa, prengué una corda ben forta i grimpà dalt del mur que arribava a les branques més altes de l’arbre. Aleshores en Pere digué a l’ocell:

  
 - Ajuda’m a atrapar el llop. Vola al voltant del seu cap amb molt de compte!

L’ocell volava amb molta agilitat tot fregant els morros  del llop; aquest intentava devorar-lo sense èxit. Mentrestant el valent Pere va fer un nus escorredor amb la corda i el féu baixar molt lentament fins que l’enganxà a la cua del llop. El llop en sentir-se atrapat estirava amb més força, però les estrebades li estrenyien encara més el nus escorredor. Aleshores uns caçadors que seguien les petjades del llop van sortir del bosc disparant trets de fusell. 

- No dispareu! L’ocell i jo hem atrapat el llop! Ajudeu-nos a portar-lo a un zoològic .

Després de deslligar-lo, s’inicià la marxa triomfal. El feliç Pere al davant; darrera els caçadors  traginant el llop  i tancant la marxa l’avi  i el gat. Pel damunt d’ells l’ocell voleiava refilant alegrement. Si pareu atenció, podreu escoltar l’ànec clacant dins la panxa del llop, perquè amb la seva golafreria se l’havia empassat viu.